ART CLÀSSIC GRÈCIA

Realitzar una presentació oral de l'obra d'art assignada a classe, seguint pautes de la rúbrica: com exposar i presentar una obra d'art.

Pèricles (Pericles, Περικλη̂ς) (495 aC - 429 aC) va ser un home d'estat grec atenenc tan important que va donar nom a tot el segle V aC (segle de Pèricles).Fill d'un estrateg militar reconegut, Xàntip d'Atenes, vencedor de la batalla de Mícale, i d'Agarista, besnéta del tirà Clístenes de Sició i neboda de Clístenes, fundador de la constitució atenenca. Fou el líder del partit democràtic d'Atenes, va aconseguir que la seva ciutat fos líder polític i cultural de la zona.De jove va estudiar amb els millors experts de l'època (la posició dels pares li permetia) com Pitòclides i Damó en música o Zenó i Anaxàgores en filosofia. Ja adult va participar en la guerra i es va distingir per la seva valentia.Va començar a participar en política i es va introduir al partit democràtic. La seva carrera política va durar 40 anys i hauria començat vers abans del 469 aC.

Un mosaic, en origen, fou una composició decorativa elaborada a partir de tessel·les de diferents colors i materials, com ara marbre, terracota o vidre.La creació d'un mosaic és un art molt antic. A l'edat de bronze, a Creta, ja es desenvolupava aquesta activitat. S'han trobat obres de mosaic en jaciments arqueològics de Mesopotàmia del segle IVi III aC. S'emprava en tot el món antic per a la decoració d'interiors. S'han trobat mosaics del segle IV aC a la ciutat palau Macedònia d'Aegae, però els terres de mosaic s'associen particularment amb l'arquitectura romana d'habitatges, de Britània a Dura Europos. Esplèndids terres de mosaic distingien les vil·les romanes luxoses. A Roma, Neró i els seus arquitectes van emprar mosaics per a cobrir les parets i sostres de la Domus Aurea, construïda el 64 aC.

Opus tessellatum es el nombre en latín para la técnica utilizada en la creación de mosaicos griegos y romanos; habitualmente se usaba para áreas grandes y se realizaba con teselas mayores de 4 mm que eran colocadas en el sitio final. A diferencia de esta, la técnica opus vermiculatum utilizaba teselas diminutas, normalmente cubos de 4 milímetros o menos, y se fabricaba en los talleres en paneles relativamente pequeños que eran transportados al sitio pegados a un soporte temporal. A menudo se combinaron las dos técnicas, con pequeños paneles de opus vermiculatum llamados emblemata en el centro de un diseño más grande en opus tessellatum. Las pequeñas teselas del opus vermiculatum permitían detalles muy finos y generaban la impresión de tratarse de una pintura.​ .

http://www.lavanguardia.com/encatala/20140320/54403267378/museu-d-historia-restauren-mosaic-la-sagrera.html

Protàgores d'Abdera (Πρωταγόρας en grec, vora el 486 aC-411 aC) fou un filòsofpresocràtic de l'antiga Grècia, nadiu d'Abdera segons diversos testimonis (només Èupolisel considera nadiu de Tios). Era fill d'Artemó o de Meandre. Admirat expert en retòrica que recoriael món grec cobrant elevades tarifes pels seus coneixements sobre l'ús correcte de les paraules o ortoepeia. Plató l'acredita com a l'inventor del paper del sofista professional o professor de "virtut" (entesa no com a "bondat", sinó com a coneixement i habilitat per tenir èxit mundà). Abdera, lloc de naixement de ProtàgoresVa viatjar a Sicília i a altres ciutats de l'Àsia Menor en funcions de mestre de retòrica i conducta, i rebé a canvi quantitats notables de diners, com la resta de sofistes. El magisteri que va arribar a exercir en l'àrea d'influència grega es va estendre durant quaranta anys, segons explica Plató.Plató li va dedicar un dels seus diàlegs, el Diàleg de Protàgores, que encara avui pot llegir-se com un quadre viu, animat i acolorit, encara que amb un rigor històric escàs, sobre els diferents tipus de sofistes que habitaven a la mansió de Càl·lies. Protàgores i Gòrgies de Leontins foren els únics sofistes considerats filòsofs per Plató i Aristòtil.Partint d'Heràclit, pensa que tot està regit per una influència permanent de partícules i que el moviment no és possible sense l'existència de contraris. És per això que veu l'oposició i la contradicció com els veritables principis de la realitat, de manera que l'ésser efectivament real és aquell que es manifesta pels nostres sentits.