COMcomunicar

Gestualitat

Emprar gestos oberts, com ara mostrar les mans, estirar braços i cames. Utilitzar gestos que acompanyin el discurs i en facilitin la comprensió.

Mirada

Volum i entonació

Ritme i pronúncia

Vestuari

Ordre i estructura

Vocabulari

El lèxic emprat en una exposició varia en funció del tema, l’audiència, el grau de formalitat i el propòsit
comunicatiu. Triar un lèxic adequat al tema, als coneixements de l’audiència, al grau de formalitat i al propòsit
de la comunicació.

Sintaxi

Claredat i concisió

Densitat informativa

Mitjans de suport

Conclusió

Domini del tema

Atenció i interès

Temps

El temps d' atencio activa del receptor es limitat. Per distribuir el temps amb logica i eficacia és recomanable assajar el discurs dies abans de la presentació.
No sobrepassar ni reduir el temps establert.

Per connectar amb el públic, cal fer-lo partícip de la comunicació i, en la mesura que sigui possible,
adaptar el discurs a les seves reaccions.
Preparar el guió del discurs concretant-ne l’objectiu, recollint el màxim d’informació sobre
els coneixements i expectatives dels receptors, sabent exactament què es vol dir i decidint
una estructura clara i ordenada de l’exposició.

Estudiar amb profunditat el tema que centra l’exposició ajuda a construir un discurs propi i a adquirir
seguretat.
Consultar fonts documentals de referència i construir un discurs propi analitzant els discursos
aliens per veure ns a quin punt s’hi està d’acord o s’hi discrepa.

La conclusió és important perquè és la part que dóna resposta d’una manera precisa a les preguntes,
hipòtesis o objectius que han originat l’exposició.
Relacionar cada conclusió directament amb les preguntes, les hipòtesis o els objectius inicials
i emprar connectors per introduir-les.

L’ús de presentacions de diapositives, vídeos, documents impresos o altres suports serveix per atreure
l’atenció, exemplicar, explicitar l’estructura del discurs i fer comprensibles conceptes complexos.
Utilitzar uns mitjans de suport adequats a les condicions de la sala.

Un discurs sobrecarregat d’informació pot ser feixuc i difícil d’assimilar.
Esponjar el discurs per fer-lo fàcil d’assimilar, ja que en una exposició oral en directe, el receptor
té menys recursos per seguir el discurs que no en un text escrit: no pot tornar enrere, ni escollir
la velocitat amb què rep el text, etc...

Un discurs és clar i concís quan els destinataris poden entendre sense dicultats les paraules
i les construccions que s’hi utilitzen i, a més, no hi ha elements sobrers.
Adequar el registre lingüístic al context de la comunicació.

Construir frases curtes i senzilles fa el missatge més clar i entenedor. Evitar les frases molt llargues, que en un discurs escoltat poden ser més difícils de seguir
que en un text llegit.

Una exposició que té un ordre i una estructura que el públic pot percebre és més fàcil de seguir,
d’entendre i de recordar. Organitzar el discurs en parts. L’organització més clàssica és: introducció, desenvolupament
i conclusió, però n’hi ha d’altres que poden ser igualment efectives.

El vestuari ha de correspondre’s amb la personalitat de l’orador i, també, amb el propòsit, el registre
i el context de l’exposició. Portar un vestuari que tingui en compte el context en què es produeix l’exposició sense renunciar
a la pròpia personalitat.

El bon orador ha de tenir en compte el poder expressiu de la seva veu i procurar transmetre entusiasme
per la temàtica que exposa. Emprar el ritme idoni per facilitar el seguiment del discurs.

El paper de la veu és clau per connectar amb l’auditori, fer-li arribar un missatge amb claredat,
mantenir-ne l’atenció i transmetre-li, i fins i tot, emocions. Prendre mentalment les mesures de la sala per aconseguir que la veu arribi amb un volum
adequat.

Una mirada efectiva estén ponts de comunicació amb l’auditori: té més possibilitats de captar i mantenir, l’atenció, fer arribar el missatge i obtenir un feedback per adaptar el discurs a l’auditori.