por hector martin 14 anos atrás
236
Mais informações
programes que s'executen sobre el software de sistema i permeten als usuaris realitzar feines específiques (processadors de textos, bases de dades, fulls de càlcul, presentacions, Internet, programes educatius, compressors, finances...)
programes que permeten crear altres programes (eines que ajuden a un programador a escriure un nou programa). S'acostumen a conèixer amb el nom de llenguatges de programació i existeixen multitud d'ells en l'actualitat Java, C##, Pascal, Cobol, PHP, ASP...)
aïlla en el que és possible dels detalls específics de l'ordinador particular. Aquest grup de programes està constituït principalment per:
* Sistema operatiu: és la base software de qualsevol ordinador. Permet treballar amb l'ordinador i sobre ell s'instal·la la resta de tipus de software.
* Drivers o controladors de dispositius: programes que permeten al sistema operatiu comunicar-se amb els perifèrics.
L'ús de dispositius d'emmagatzematge massiu resulta imprescindible per a l'ús pràctic dels ordinadors. Ja es va comentar que la memòria RAM és volátil, és a dir, la seva informació desapareix a l'apagar l'ordinador. Per això, es necessiten dispositius que permetin emmagatzemar el sistema operatiu, programes i dades. Aquesta és la funció dels dispositius d'emmagatzematge massius.
Els CDs i DVDs són sistemes d'emmagatzematge basats en tecnologia làser, per la qual cosa es classifiquen com dispositius òptics (al contrari que els discs durs, per exemple, que són dispositius magnètics).
La diferència entre CD i DVD radica en la tecnologia utilitzada en la fabricació dels discos, que permet una major capacitat d'emmagatzematge en els DVDs (4.7 gigabytes) que en els CDs (uns 800 megabytes). A més, aquests discos poden gravar-se una sola vegada (discos grabables) o diverses (discos regrabables).
Les memòries flash són dispositius de tipus electrònic (igual que la memòria RAM) l'ús de la qual s'ha estès a causa de la seva utilització en dispositius digitals com càmeres de fotos, càmeres de vídeo, videoconsoles, ordinadors de mà, etc. La seva capacitat varia entre diversos centenars de megabytes a diversos gigabytes.
Donada la necessitat de transferir la informació entre els dispositius digitals i l'ordinador, molts PCs ja inclouen lectors de targetes.
Cal tenir en compte que existeixen diversos estàndards per a aquest tipus de memòries (CompactFlash, SmartMedia, Memory Stick) així que caldria assegurar-se que la memòria que s'adquireix es correspon tant amb la càmera de fotos, per exemple, com amb el lector de targetes.
Aquest tipus de dispositius són discs durs de petita grandària i fàcils de transportar que es connecten a l'ordinador pel port USB. Inclouen la seva pròpia unitat lectora/grabadora, per la qual cosa poden utilitzar-se en la immensa majoria d'ordinadors actuals (cosa que no passa amb les disqueteres). La seva capacitat és de diversos centenars de megabytes, així que representen un sistema d'emmagatzematge de més capacitat que un disquet (encara que més petita que un disc dur).
El disquet és un sistema d'emmagatzematge de baixa capacitat (els disquets de format 3½ emmagatzemen fins a 1.44 megabytes). El seu funcionament és molt similar al dels discs durs, mentre que es basa en l'escriptura de la informació en un disc magnètic. La unitat lectora no està integrada en el disc, sinó que es presenta en un dispositiu integrat en l'ordinador: la disquetera.
Els disquets resulten útils per a la transferència de petits arxius entre ordinadors. Malgrat això, el seu ús està disminuint a causa de l'aparició de memòries USB i flash, i a la utilització d'Internet per a la transferència de fitxers. A més, la velocitat d'accés a dades és molt baixa, i tendeixen a degradar-se amb molta facilitat
El disc dur és el dispositiu d'emmagatzematge principal en els actuals ordinadors, ja que tots ells inclouen, com mínim, un disc dur. Són sistemes de gran capacitat (diversos centenars de gigabytes de memòria) i estabilitat. A més dels discs durs que s'inclouen en l'interior del PC (interns) també existeixen discs durs externs transportables, que es connecten a la placa base mitjançant ports USB o firewire.
El funcionament del disc dur es basa en una sèrie de discos amb una superfície magnètica sobre els quals un conjunt d'unitats lectores integrades escriuen la informació.
La informació s'escriu estructurada en pistes i sectors. Una pista seria una secció anular d'un dels discos, i un sector una part de la pista. La velocitat d'accés a dades és gran comparada amb la resta de dispositius d'emmagatzematge.
La memòria principal emmagatzema les dades que maneja el microprocesador per a poder dur a terme un procés predeterminat, tant els programes en ús com les dades d'entrada i sortida. És una memòria de tipus RAM (Random Access Memory, memòria d'accés aleatori) construïda amb transistors i capacitàncies, i que es presenta en forma de mòduls que s'insereixen directament a la placa base. Aquests mòduls tenen capacitat des de centenars de megabytes a uns pocs gigabytes. Un ordinador pot incloure diversos mòduls de memòria i tenir ranures lliures per a una posterior ampliació.
L'accés del microprocessador a aquesta memòria és molt ràpid, per la qual cosa en ella es carreguen els programes i dades del disc dur (o altres dispositius d'emmagatzematge), d'accés més lent, abans de ser utilitzades.
És important saber que és una memòria instantània les dades de la qual desapareixen a l'apagar l'ordinador, pel que resulta convenient guardar tots els documents en algun dispositiu d'emmagatzematge de forma freqüent.
Pissarra digital
Són unes pantalles en les quals es projecta la imatge generada per l'ordinador, però també pot escriure's en elles, accionar elements amb les mans en lloc del ratolí, i tota aquesta informació es transmet a l'ordinador.
Router
L'encaminador (en anglès, router) és un dispositiu de maquinari per a interconnexió de xarxes. Aquest dispositiu permet assegurar l'enrutament de paquets entre xarxes o determinar la ruta que ha de prendre el paquet de dades.
Mòdem
Un mòdem és un dispositiu que serveix per a modular i demodular, és a dir, convertir la informació digital de l'ordinador en ones de so que passaran per la línia telefònica, i a l'inrevés.
S'utilitza per connectar-se a Internet amb una xarxa telefònica normal, no amb ADSL.
Els perifèrics de sortida mostraran d'alguna forma la informació processada per la CPU. La forma més habitual de mostrar les dades és a través d'un monitor, o d'una impressora si es volen les dades sobre paper.
Impressora
La impressora permet transferir la informació de l'ordinador al paper. Aquesta informació pot ser de tipus text, o en imatges (com per exemple, fotos)
* Resolució: Defineix la qualitat del full imprès, i s'expressa com el nombre de punts per polzada (dot per inch, dpi). Evidentment, a més resolució, més qualitat d'impressió.
* Velocitat: Es mesura amb el nombre de caràcters per segon (cps) o amb el nombre de pàgines per minut (ppm).
Pel que fa a la connexió a l'ordinador, malgrat que fa uns anys les impressores es connectaven al port paral·lel, avui dia el més habitual és la connexió USB.
Altres perifèrics de sortida
Altaveus, auriculars
Plòtter
Permet la impressió de grans formats, com pòsters, plànols...
Làser
Es basa en la utilització d'un tipus especial de tinta seca (tòner) que s'adhereix a les zones de paper prèviament marcades pel làser. Són impressores d'una elevada resolució i velocitat d'impressió. Són més cares que la resta d'impressores.
Injecció
Injecta directament la tinta mitjançant petites gotes sobre el paper. Són impressores de resolució mitja/alta i baix cost. La velocitat no és excessivament alta. Presenta l'inconvenient de l'alt cost dels cartutxos.
Matricial
Es basa en la utilització d'un cap o matriu d'agulles que pressionen una cinta contínua tintada (de forma similar a les màquines d'escriure tradicionals). Són impressores de baixa resolució, baixa velocitat i solen ser sorolloses. A més, no imprimeixen imatges. No obstant això, presenten l'avantatge que poden imprimir formularis amb còpies carbó, la qual cosa les fa útils per a l'administració.
Monitor
Aquest és el dispositiu més utilitzat per a visualitzar la informació generada per l'ordinador. Es connecta a la CPU a través d'una targeta gràfica, que tradueix la informació generada per l'ordinador per ser presentada visualment. Poden distingir-se diferents tipus de monitors en funció de la tecnologia utilitzada per a la seva fabricació:
La qualitat d'un monitor, a més del seu tipus, depèn de les seves característiques. Les més importants es detallen a continuació:
* Grandària: Mesura la diagonal del monitor en polzades (representades per comillas ") i sol variar (en monitors estàndard) entre 14" i 22".
* Resolució: Mesura el nombre de punts de color (píxels) de la pantalla, en particular el nombre de píxels en l'eix horitzontal i el nombre de píxels en l'eix vertical, igual que es definia la resolució de la targeta gràfica. Així, una possible resolució podria ser 800x600. Cal tenir en compte que la qualitat del monitor depèn no només de la seva resolució, sinó també de la seva grandària. Així, una resolució de 1024x768 pot ser adequada per a un monitor de 17", però insuficient per a un monitor de 21".
* Grandària de pixels: dimensió de cadascun dels punts de color del monitor. Quant menor és aquesta grandària, més gran és la qualitat del monitor. Aquesta grandària està avui dia entorn dels 0.25-0.28 mm.
* Velocitat de refresc: en el cas de monitors CRT, mesura el nombre de vegades que s'actualitza la imatge en pantalla per segon. Hauria de ser superior a 75 Hz; en cas contrari, s'observa un parpelleig de la imatge que pot causar fatiga visual.
Cristall líquid
Pantalles planes basades en la tecnologia de cristalls líquids. Cada vegada són més habituals per la seva petita grandària i alta resolució.
Tub de raigs catòdics
Similar al televisor tradicional, la imatge es genera al colpejar els electrons generats pel tub en la pantalla. Són monitors més econòmics, encara que també més voluminosos.
Els perifèrics d'entrada són els dispositius connectats a la CPU que s'encarreguen de proporcionar-li les dades, tant en forma de text (teclat) com en forma gràfica (ratolí). A més dels perifèrics d'entrada ja esmentats, existeixen uns altres l'ús dels quals és força habitual
Lectors de codis de barres
Pantalla tàctil
Tauleta digitalitzadora
Microfon
Jostick
Webcam
Escaner
Teclat
Aquest dispositiu és, juntament amb el ratolí, el perifèric d'entrada més habitual, i s'utilitza per a la introducció de dades alfanumèriques, ordres al processador, escriptura de programes, etc. Els teclats es connecten a la placa basi a través de ports sèrie o USB.
Existeixen diferents tipus de teclats en funció de les seves característiques: inalàmbrics (es comuniquen per infrarrojos, ràdio, o bluetooth), ergonòmics (adaptats per a una millor escriptura segons l'anatomia de les mans), flexibles (poden enrotllar-se com un pergamí) i fins i tot virtuals (es generen sobre una superfície buida per làser). Malgrat això, les tecles que disposen tots aquests teclats són, a grans trets, les mateixes. En la següent figura es mostren algunes de les tecles d'ús més habitual, i s'expliquen a continuació:
Ratolí
Des de l'aparició dels entorns gràfics dels sistemes operatius, el ratolí ha pres un protagonisme cada vegada més gran en l'ordinador. És un dispositiu que és capaç de determinar la posició del cursor a la pantalla mitjançant el moviment d'una esfera en la seva base (com és el cas del ratolí tradicional) o el desplaçament d'un raig làser (ratolins òptics). El ratolí se sol connectar a l'ordinador per un port sèrie PS/2, encara que cada vegada més la seva connexió es realitza mitjançant USB.
En el seu model més senzill, un ratolí consta de dos botons, als quals es denotarà com a botó esquerre i botó dret. El botó esquerre serveix per a realitzar selecció de text i elements gràfics, executar accions, obrir menús i realitzar qualsevol altre tipus d'accions. El botó dret, d'altra banda, sol obrir un menú associat a l'objecte al que apunta el cursor, que es denomina menú contextual.
A partir d'aquest model senzill, els ratolins es compliquen per a incloure funcions que milloren el seu ús. És molt habitual que els ratolins tinguin tres botons, o una roda de desplaçament (scroll) que permet desplaçar-se amb rapidesa pels documents.
Els ordinadors portàtils utilitzen com a dispositiu apuntador diversos sistemes, com poden ser una bola inserida en el portàtil (trackball), un petit punter mòbil en el centre del teclat, o l'ús de superfícies sensibles al moviment denominades touchpad.
Com ja s'ha vist anteriorment, la placa base disposa d'una sèrie de ranures en les quals poden connectar-se targetes que expandeixen les possibilitats de l'ordinador. Aquestes targetes d'expansió permeten millorar el funcionament del PC per a, per exemple, mostrar imatges d'alta qualitat en el monitor, escoltar música d'alta fidelitat, o connectar-se a Internet.
Targta de só
Aquesta targeta permet reproduir i gravar so a l'ordinador. Encara que, igual que les targetes gràfiques, moltes plaques base inclouen un xip integrat per a la gestió del so, és molt habitual utilitzar una targeta de so connectada a la placa base i amb connexions externes per a altaveus, auriculars i micròfon.
Altres targetes
Altres tipus de targetes que pots trobar en el teu ordinador són les targetes sintonitzadores de ràdio o TV, o les targetes de xarxa, que permeten la connexió de mòdems per a l'accés a Internet.
Targeta gràfica
La targeta gràfica, també coneguda com targeta de vídeo, permet visualitzar en el monitor de forma gràfica les dades que el microprocesador envia. Aquesta targeta s'insereix en una ranura de la placa base, permetent connexions externes com la del monitor. Existeixen plaques base que ja duen un xip integrat que evita l'ús de targetes gràfiques; això pot abaratir el cost de l'ordinador, encara que la qualitat d'imatge pot ser que no sigui tan alta.
Les targetes gràfiques representen les imatges en el monitor mitjançant una matriu de punts de color (o píxels). Es denomina resolució de la targeta gràfica a les dimensions d'aquesta matriu de píxels. Per exemple, la següent imatge es mostra amb una resolució de 18x20 pixels.
Resolucions típiques que pot representar una targeta gràfiques són, per exemple, 800x600, 1024x768 o 1280x1024. Quant més gran sigui la grandària del monitor, una resolució més gran requerirà.
Les targetes gràfiques també incorporen una memòria RAM que permet emmagatzemar la imatge representada. En funció del nombre de colors que pugui prendre cada pixel, es necessitarà més o menys quantitat de memòria. Evidentment, no es necessita la mateixa memòria per a emmagatzemar una imatge en blanc i negre (dos colors per píxel) que una imatge en la qual cada píxel té una paleta de més d'un milió de colors. Les targetes actuals disposen de memòries RAM de diversos centenars de megabytes.
El microprocesador (o CPU) és el cervell de l'ordinador, encarregat de l'execució de programes i procés de dades. Tots els dispositius que realitzen procés de dades, des d'un ordinador a una agenda electrònica, inclouen algun tipus de microprocesador.
Unitat aritmético-lògica
Aquesta part del microprocessador s'encarrega exclusivament de realitzar les operacions aritmètiques (summes, restes, multiplicacions i divisions) i lògiques (comparances).
Unitat de control
Aquest component controla i sincronitza el funcionament dels components interns del microprocessador i la comunicació amb la memòria. Bàsicament, s'encarrega d'accedir a les dades de la memòria i enviar-les a la unitat aritmético-lògica, juntament amb les instruccions de les operacions a executar. A més, inclou el rellotge intern que envia senyals de control als diferents components.
Rellotge extern
Velocitat amb la qual el microprocesador es comunica amb la resta d'elements de l'ordinador. És de l'ordre de 200 Mhz.
Rellotge intern
Aquest rellotge marca el ritme de funcionament de la CPU, és a dir, la velocitat amb que s'executen instruccions quan ja es disposa de totes les dades necessàries. La velocitat dels procesadores actuals pot superar els 3 Ghz.
Entre tot l'embull de cables que s'observa en l'interior d'un ordinador es pot observar una espècie de superfície amb un gran nombre de circuits integrats i distints elements connectats a ella: és la placa basi. Aquesta placa connecta els principals components de la CPU, com són el microprocesador, la memòria principal i les distintes targetes d'expansió. Aquests components es connecten a la placa basi a través de ranures o zócalos. En la següent figura es mostra una placa basi amb les seves distintes connexions.
ports
A més dels diferents components que es connecten a la placa base directament, aquesta també disposa d'una sèrie de connexions externes accessibles per a la connexió de diferents perifèrics. A aquestes connexions se les coneix com a ports, i es diferencien entre si per la velocitat de transmissió i el tipus de dispositius que es poden connectar a ells. És important que es coneguin els ports que disposa un ordinador abans de realitzar la compra de qualsevol perifèric.
PCMCIA
Connexió pròpia de dispositius portàtils a la qual es poden connectar targetes per a expandir els seus ports.
Firewire
Aquest port és molt similar al port USB, encara que pot transmetre a major velocitat (fins a 800 megabits per segon). Se sol utilitzar per a connectar discos durs, càmeres de fotos i de vídeo.
USB
Transmet una gran quantitat d'informació (fins a 480 megabits per segon) i poden connectar-se a ell tot tipus de dispositius. A més, és possible connectar fins a 127 dispositius a un sol port USB.
Paral·lel
Transmeten més informació que els ports sèrie, ja que envien diversos bits simultàniament (en paral·lel). Encara s'utilitzen per a algunes impressores i escàners, però tendeixen a a ser substituïts per ports USB.
Serie
Els ports sèrie es caracteritzen per enviar la informació bit a bit, per la qual cosa s'han utilitzat per a dispositius que transmeten petites quantitats d'informació, com el teclat i el ratolí. Encara que existeixen diversos tipus (a imatge hi ha dos ports PS/2 i dos ports COM), tendeixen a desaparèixer en favor dels ports USB.
