Concepcions teòriques sobre el joc

Teoría de la potència supèrflua. F. V. Schiller (1759 - 1805)

El joc és més aviat un plaer relacionat amb l'excés d’energia. El joc consumeix l’energia sense necessitat aparent, amb la finalitat de disminuir l’energia que el cos no ha consumit al satisfer les necessitats biològiques bàsiques.

El joc humà és un fenomen lligat originàriament a l’aparició de les activitats estètiques, per tant, va més enllà de la superfluïtat del joc físic, a diferència del joc animal.

Teoria de l’energia sobrera. H. Spencer (1820 - 1903).

El joc és el resultat d’un excés d’energia acumulada, es necessita consumir la major part d’energia, limitada diàriament, per cobrir les necessitats bàsiques.

La impossibilitat de l’infant o el jove de participar en activitats “serioses”, porta a aquest a invertir aquesta energia en activitats supèrflues com l’art o el joc.

Teoria de la relaxació. M. Lazarus (1824 - 1903).

Considera que el joc és un sistema per relaxar als individus i recuperar energia en un moment d’abatiment o cansament.

Les ocupacions noves comporten un sobreesforç. Però això no passa, ja que no és mai nou del tot, doncs aquest es relaciona amb jocs o accions passades i superades, els adults també utilitzen el joc per alliberar tensions.

Considera que les persones rememoren o reprodueixen mitjançant el joc tasques de la vida dels seus avantpassats. L’infant juga per eliminar les funcions rudimentaries que en la vida actual ja són inutils.

Es fonamenta en la idea que un organisme hereta les habilitats apresses dels seus antecesors (jugar amb l’aigua - peixos, trepar un arbre - monos).

Considera que el joc és una activitat una activitat que serveix per practicar o entrenar aquelles habilitats que més tard serán útils en la vida adulta.
pic

Es basa en les teories de Darwin (els animals juguen per aprendre activitats que els ajuden a sobreviure - nens aprenen a parlar, moure’s, cridar...).

Els animals i els humans realitzen dos tipus d’activitats en la infància: dirigides a cobrir les necessitats bàsiques i les que tenen com a objectiu aconseguir la maduresa dels òrgans.

Considera que: 1. l’activitat psicomotora no necessita ser assetjada per funcionar, que els mecanismos nerviosos en què es basen aquestes conductes maduren independentment de l’exercici realitzat; i 2. que els exercicis preparatoris existeixen, però mentre són preparatoris no constitueixen un joc (quan l’infant aprèn a caminar els primers passos son reals, però imperfectes, i només quan ja aprèn a caminar pot jugar caminant).

SuBuytendijk exposa quatre condicions que són les que possibiliten el joc en la infancia: El joc és més aviat un plaer relacionat amb l'excés d’energia: 1. L'ambigüitat en els moviments (no s’observa una finalitat en els moviments de l’infant quan juguen), 2. caràcter impulsiu (l’infant no s’està mai quiet), 3. actitud emotiva (tendència a imitar o innocència característica de la infància), 4. timidesa (que no és producte de la por).btopic

Critica la idea del joc com a manifestació de instints, considera que el joc es manifesta arrel de impulsos més generals: 1. Impuls de llibertat (desig d’autonomia persona. 2. desig de fusió (de ser com els altres), 3. tendència a la reiteració (jugar sempre al mateix).

Considera que el moviment es dóna en altres formes de comportament, no només amb el joc, a diferència de Buytendijk.

La clau del joc és el component de ficció, la manera de definir la relació del subjecte amb la realitat en aquest context concret.

El joc és el refugi on es compleixen els desitjos del subjecte, els seus anhels de jugar amb allò prohibit o com una persona gran, per tant , el fons del joc no está en el comportament extern sino en la seva actitud interna davant la realitat, és a dir, la conducta real es transforma en lúdica a causa de la ficció.