La música després del Romanticisme (des de 1825 a 1900 aproximadament)
L´auge dels nacionalismes
Van sorgir les escoles nacionalistes, reinvindicant la identitat política, cultural y musical y escolliren l´opera i la cançó com a gèneres principals
"El poble inventa la música; nosaltres, els músics, només l´arragem". La música produida era pròxima i fidel al folklore
Bohèmia
Bedrich Smetana (Simfonia del Nou Món) i Antonin Dvorak destacaren com a precursors de l´òpera nacional txeca
Noruega
L´autor Edvard Grieg (Peer Gynt) recrea en la seua obra el folklore i el paisatge del pais
Finlàndia
Jean Sibelius reivindicà la independència de Rússia amb el poema simfònic Finlàndia
Rúsia
Txaikovski va adoptar una posició entre el romanticisme del centre d´Europa i la tradició popular rusa. Modest Mussorgski (Quadres d´una exposició i Borós Godunov) i Nicolai Rimski-Kórsakov (Tractact d´orquestació i Schéhérazade), autodidactes, van destacar del grup anomenat Grup dels Cinc que reivindicava una òpera en rus
La recuperació de la música tradicional espanyola
Felip Pedrell, en 1894, publica el "Manifest per la nostra música" a favor d´una música espanyola basada en: la tradició popular + herència dels compositors renaixentistes + connectada amb les avantguardes europees
Destacaren en el procés els compositors Isaac Albéniz (suite Iberia per a piano), Enric Granados (Danzas españolas y Goyescas) y el guitarrista Frances Tàrrega
En l´àmbit escènic va sorgir un gènere semblant a la sarsuela i destacaren Federico Chueca (La gran via), Jerónimo Jiménez (La boda de Luis Alonso i El baile de Luis Alonso) y Ruperto Chapí (La tempestad, La Bruja, El tambor de granaderos, La revoltosa), un dels fundadors de la Societat d´Autors