a Roser Oduber 7 éve
339
Még több ilyen
el futur és el blanc que ha de rebre el meu desig de seguir. Estic preparant un treball que on la figuració torni a ser protagonista de l’espai que s'ha trencat. Pedaços d'una vida plena de buits que s'han perdut en aquesta interminable construcció i destrucció.
Trenca closques / amb determinació recullo per enèsima vegada els pedaços del meu cos. Un a un, lentament els recullo del terra humit de les meves llàgrimes. Torno ajuntar cada peça, cercant el seu lloc en aquest conegut cos. Un procés minuciós i inútil, sé que es tornarà a trancar demà quan torni, sé que les seves paraules em trituraran, però el veig i el vull veure una vegada més.
Ara ja no et veig, i estic tan trencada que no em puc tornar a recollir, malgrat que sé que ho he de fer. I torno ajuntar cada peça, cercant el seu lloc en aquest desconegut cos. Ja no hem reconec sóc un individu vell ple de cicatrius, em falten peces i no les trobo, s’han perdut. Forats entre els dits, sota la pell.
amb determinació recullo per enèsima vegada els pedaços del teu cos.
aquesta obra està en procés i veurà la llum al 2019 si tot va bé.
Des del 2008 el meu refugi es va convertir el un lloc compartit amb altres artistes i dedicat a la recerca de nous llenguatges relacionats amb l'entorn que durant més de 34 any m'ha acollit.
Una nova visio que trenca amb un passat solitari i interior per obrir els ulls a tot allò que durant anys havia sigut un escenari en blanc i buit.
Roser Oduber té el privilegi de viure damunt d’una vella pedrera calcària i en un forn de calç que ha restaurat i ha convertit en estudi i habitatge. La influència d’aquest entorn és determinant en la seva obra. Mirar des de la finestra aquest paisatge li ha comportat quedar-ne absolutament imbuïda. D’ell en surten els pigments, els materials i les superfícies polsoses obtingudes amb les tècniques ancestrals que caracteritzen la seva trajectòria.
I en aquest entorn tan natural hi volca també la seva clara vocació social. Lluny dels artistes que defugen el compromís amb la societat, Roser Oduber entén la pràctica artística absolutament lligada a les problemàtiques del seu temps i pren posició. És així com cal entendre que, a part de vivenda i estudi, Oduber hagi convertit aquesta pedrera calcària en el CACIS (Centre d’Art i Sostenibilitat El Forn de la Calç) dedicat a la investigació, producció i exhibició de projectes de cultura i art contemporanis, en totes les seves vessants conceptuals i formals. Un centre on, no per casualitat, conviuen art, cultura i pensament. Tot el que s’hi fa ha de tenir relació amb la natura i ha de tenir un rerefons crític de la realitat socioeconòmica del planeta. El centre brega amb l’objectiu de relacionar l’art, la ciència i l’arquitectura amb la natura. Fomentant el treball de recerca, a la seva reconeguda categoria com a creadora, avesada a experimentar en materials poc convencionals, Oduber hi afegeix la condició de responsable / directora d’aquest centre tant allunyat de la convencionalitat com de la ciutat urbana contemporània occidental. FINA SITJES
Historiadora de l’art i gestora cultural
El centre d'art ha estat per i l'oportunitat de seguir creixent, he descobert no tan sols materials i elements nous per la meva obra pictòrica, també m'he vist a mi mateixa formar part del medi i d'aquesta relació ha nascut un desig insatisfet d'experimentar amb el cos, el vídeo, les instal·lacions efímeres i tantes altres disciplines diferents al delimitat biplà
Gretel o el paisatge del record
El desplaçament en l’espai resulta essencial per a l’existència dels essers humans. La nostra capacitat d’imaginar el lloc on ens trobem, de traslladar-nos físicament d’un lloc a un altre, la conceptualització d’aquest desplaçament són activitats que la nostra ment fa a partir de la informació visual, de la memòria i de la planificació que fem.
He volgut descriure la ment, el nostre cervell, com un paisatge ple de camins i llocs deshabitats, llocs urbans i llocs forestals. Un paisatge proper al meu entorn per mostrar, en aquest darrer treball, com el cervell crea un mapa de l’espai que ens envolta i com ens ajuda a moure’ns per un entorn complex. La proposta que faig és un viatge per aquells camins que deixem de fer i que van cedint a l’oblit. La qüestió és si el camí desapareix o ha deixat de portar a algun lloc.
Hänsel i Gretel són l’excusa per escenificar aquest viatge. Un trànsit que els va servir per aprendre, emmagatzemar i recuperar la informació del camí en el seu primer abandonament, aquests records són dades del temps i del lloc d’un fet que els va canviar la vida.
Gretel és la nena / noia / dona que he volgut deixar perduda al bosc, no ha trobat el camí que es mantenia viu sota els seus passos insistents, mentre hi havia un destí. Gretel no té destí, els camins són dibuixos en un paisatge que no pot recordar.
(...)
Roser Oduber text del catàleg "Quan et perdis pel bosc"/ exposició Fundació Setba / Barcelona 2015
D-Liris a Manresa es va cercar un esài de relació de la meva obra , altres artistes que van participar ; Jordi Plana a les fotografies del catàleg, vídeo Gerard Quinto, Kinoplatzi Laura Bataller a l'acte inaugural. Un Deliri compartit ....
L’obra de la Roser transita de manera extensiva i mutant més enllà del taller. Al costat de Jordi Plana, es plantegen un projecte on cada peça surt del seu context per instal·lar-se en altres llocs, ja sigui al bell mig de la natura o dins un convent que, per la seva sordidesa, ens recorda un sanatori que em torna a portar als trenta darrers anys de Camille a la Ville-Evrard de Montdevergues, un interior on la natura creix en paral·lel a l’exterior i mai no es podrà establir la confluència, el contacte que busquen la Roser i el Jordi a través d’escenografies en mutació constant, com tot allò que deixa de ser teu quan surt del taller o es recull de la terra. Tots dos han treballat i explorat el camp de la ment, han gestionat els deliris perquè puguin sortir i germinar. Així neixen les imatges que lliguen els trams d’un procés de convivència on cal sumar i multiplicar les experiències viscudes, però els trajectes de la Lisa i en Bresk o la Roser i en Jordi van a l’inrevés d’una Camille obligada pel seu context social a no uscire dal’solco.
Des d’un lliri sec... D-liris
La fragilitat humana i la naturalesa com a experiència, la connexió als cicles de la vida i la força regenerativa, tenen a veure amb els lliris, però també amb el procés de treball de la Roser. L’obra i l’espai, la terra i el sexe, la matèria d’uns lliris secs que es dibuixa com si fos una connexió neuronal, la natura o l’interior d’un convent..., apareixen rere els rastres de qui es desvia de la norma imposada, com un joc constant de la paraula amb el silenci per explorar els seus racons ocults fent-se preguntes que generen noves xarxes neuronals i, al bell mig de les matèries que construeix, obren els espais buits d’un viatge que es transforma a cada pas.
On comencen els seus D-liris? Ella mateixa parla del “sistema d’espais buits que poden ser transitats caminant a la deriva”, de l’espai de silenci que creix entre ella i la naturalesa, i com ara, amb imatges i lliris, omple “el buit amb aquest nou projecte”. No puc deixar de pensar en les paraules de Joe Dispenza quan ens diu que “les rajoles de la matèria” estan “buides” i en els àtoms ja trobem “immensitats de buit”. Gloria Bosch fragment del catàtaleg de D-Ments + D-Liris / exposició Espai gran del centre cultural Casino de Manresa
D_Ments recull expositivament un temps de treballs on la materia i la forma han jugat, s'han enfrontat i han arribat a conviure dins d'un diàleg expert i determinat a viure amb independencia i complicitat.
Les crisis solen tenir efectes positius, obliguen a superar-se, a reaccionar, a reinventar-se i això és el que ha succeït. Oduber ha aprofitat aquesta sensació “esquizoide”per desdoblar-se, allunyar-se del joo i posar-se al lloc de l’altre, això li ha permès distanciar-se de tota la seva trajectòria, contemplar-la des d’una perspectiva externa
i iniciar un diàleg interior entre el seu jo i el seu altre jo, els seus convenciments, les seves intuïcions i els seus dubtes i vacil·lacions. Finalment ha volgut desafiar aquesta contradicció a través d’un nou i ambiciós cicle mitjançant el qual ha aprofundit en el motiu de la seva permanent inquietud. S’ha enfrontat a aquest aparent dilema de dos llenguatges que ella sentia com oposats i divergents submergint-se de ple en el conflicte amb el risc de no superar-lo, de sucumbir a la contradicció, a la incoherència.
Ha estat un procés ardu, intens i arriscat que l’ha obligada a capbussar-se en aigües perilloses.. Però després de les turbulències ha sortit a la superfície per adonar-se que potser no existeix aquesta contradicció, que tal vegada sigui només un mur imaginari.
Encara té dubtes però ja intueix que durant el procés s’ha enderrocat aquest mur, que hi ha una complementarietat, una interrelació, com en els dos hemisferis cerebrals (tan oposats però tan interdependents i connectats entre si), i que per tant és possible la coexistència, que no hi ha cap incoherència en aquest doble llenguatge.
L’equilibri, en definitiva, s’aconsegueix com a resultat de conciliar polaritats. ( fragment del text del catatàleg D-Ments / abril 2011 / ex. Espai Volart Fundació Vila Casas Barcelona)
Anys d'intospecció que vaig gaudir fins al 2012/13
Aquest fragment de l'exposició a l'espai Volart ens descriu molt bé aquest temps que em va fer viure la ment des de una visió amplia i plàstca.
Cap i cervell, continent i contingut, l’extern i l’intern. Al final tot ens condueix al cervell que amb tots els seus amagatalls psíquics i fisiològics es repeteix com a icona-símbol expressat mitjançant mil recursos diferents: el grafisme, el signe, el gest, la incorporació de matèria diversa. En ell habita l’essència de l’ésser humà, el pensament, els sentiments, la racionalitat i la irracionalitat,
el conscient i l’inconscient, aquest jo ignot que ens governa, que regeix els nostres actes i pensaments. La ment, complexíssim artefacte en el qual batega l’imprevisible, el sinistre i l’excels, un mecanisme que no obstant això es constata vulnerable davant d’un entorn hostil, de situacions que el fustiguen i amenacen, que el desequilibren i trastornen. Deliris i fòbies, eufòries i desànims. A partir d’aquesta reflexió sobre la vulnerabilitat, sobre aquesta frontera difusa que
tots en algun moment correm el risc de traspassar, sobre el pes paralitzant de la nostra ment, l’autora desplega davant nostre una visió polièdrica de la bogeria fruit d’un procés introspectiu, ple de contradiccions i incerteses, purament dialèctic i per això, finalment productiu. El resultat és potent però contingut, arcaïtzant, intemporal
i per això contemporani. Oduber ha sabut eludir tant el sinistre com
l’agressiu, el banal i el sensual, i abordar una vegada més, amb apassionada i estranya lucidesa, l’eix motor del seu mon creatiu: l’ésser humà i el seu enigma.
2006 Barcelona. Galeria Àmbit
2007 Badalona. Galeria Badiu92.
Torruella de Montgrí, Fundació Vila Casas Palau SolTerra.
2011 Barcelona Espai Volart Fundació Vila Casas
2012 Manresa Centre Cultural Casino
A Manresa presento la relació inicial entre fora i dins. La ment i el deliri frontera amb el paisatge. Aquest diàleg obre un escenari complert .
Des del 2007 dos temes poden representar aquest apartat del passat recent.
Al llarg de la seva trajectòria Oduber ha interioritzat l’existència d’una contradicció entre la seva vessant figurativa i la seva vessant matèrica. Després de les seves primeres etapes en les que va desenvolupar una esplèndida i personal figuració amb un tractament dinàmic del cos capaç d’escenificar el drama de la condició humana amb inusitada potència (un camí en el qual podia delectar-se i alhora demostrar
els seus extraordinaris dots de dibuixant) va arribar un moment en que necessitava altres desafiaments. Cap a 2000 la figura va anar perdent corporeïtat, virant cap a un arcaisme simbòlic, però aviat l’autora va decidir renunciar-hi totalment per avançar envers una introspecció reflexiva que la conduïa cap a un sever primitivisme de ressonàncies tel·lúriques sota la influència de l’entorn i dels materials naturals que aquest li proporcionava (la pedra calcària, els òxids...). Paradoxalment va ser en abordar un tema, tan procliu a un tractament figuratiu com els sentiments i les passions humanes quan va decidir prescindir totalment de la figuració i cedir tot el protagonisme a la matèria tot, eludint qualsevol concessió estètica en un viatge cap a l’essència de les coses en el que havia de resoldre com expressar allò immaterial mitjançant la matèria més ruda i simple. Tot un repte que va superar ja que va aconseguir impregnar d’emocions humanes el que és per definició inerme, la matèria. A l’hora d’analitzar aquesta suposada divergència entre el seu (in)formalisme matèric i la seva obra figurativa cal tenir en compte diversos factors. En primer lloc, que l’autora mai s’ha situat en el que entenem per “abstracció”, la seva obra matèrica exclou tant la figuració com el realisme però no es pot qualificar tampoc de informalisme, ja que hi trobem formes i signes, una iconografia pròpia que es repeteix cíclicament (siluetes amb forma de cap o de ferradura, formes ogivals o ametllades que semblen vulves, formes sinuoses que evoquen rius o camins, seriacions de cercles inscrits, o no, en una espècie de reixetes o quadrícules...) i una temática molt concreta en cada sèrie. Fins i tot en una de les últimes, la dedicada a les serps, s’uneixen la representació icònica de l‘ofidi (aliena a la representació realista), la incorporació de les mudes de pell rebutjades pels ofidis com a objecte orgànic real i tot això funcionant com a icona simbòlica. D’altra banda convé subratllar que tot i que ja fa temps que la figura està apartada del primer pla de la seva obra, ha estat sempre latent, pugnant per emergir a la superfície i de fet més d’una vegada s’ha escapolit del seu exili per reaparèixer en grans caps que aconsegueixen sorgir en alguns moments.(...)
( fragment del text del catatàleg D-Ments / abril 2011 / ex. Espai Volart Fundació Vila Casas Barcelona)
Inicis
Exposicions Individuals / obres figuratives amb materials
1979 Panamà. Sala Simón Bolívar
1981 Vaig a Viure a Manresa
1983 Vaig a viure a Calders
1986 Navarcles . Caixa de Manresa
1989 Colmenar Viejo, Sala Picasso, Ayuntamiento de Colmenar Viejo
Terrassa. Galeria Francisco Torralba.
Manresa. Galeria Sergio Sánchez
1990 Terrassa Galeria FºTorralba
Barcelona. Galeria Decaso
1991 Saragossa. Galeria Zeus
Terrassa “Primavera Eròtica” Galeria Fco. Torralba
Barcelona. Galeria Cartoon
1992 Madrid. Villalba. Sala Portón
Barcelona. Galeria Estilo
1993 Barcelona. Galeria Cartoon
https://www.tebeosfera.com/autores/oduber_muntanola_roser.html
1994 Pauligne. França. Becada per l’Institut nord-americà Azazel.
1995 Pauligne. França. Instal·lació de l’escultura “Els enamorats” als jardins de la Fundació Azazel.
1995 Pauligne, França. 2ª beca de la Fundació Azazel.
1996 Pauligne, França. Instal·lació de l’escultura “L’Heremit” als jardins de la Fundació Azazel.
Durant aquest temps vaig gaudir de moltes oportunitats que em van permetre treballar l'escultura.
En aquest temp la figura s'omple de contingut màgic, treballo el nogromantis i exposo a Manresa ;
1995 Carcassonne. Francia. ”Tarot Nigro”. Musee Lilim
Manresa. “Nigromatis”. Sala Plana de l’Hom fundació Caixa de Manresa
1997 Jaén. Sala de la Ex. Diputación de Jaén
Barcelona. Cafè de Internet
1997 Salou. La Torre Vella, Ajuntament de Salou
Saragossa. Urban Gallery
1998 Barcelona. Galeria Àmbit
1999 Saragossa. Urban Gallery
Arriba la meva obra a Barcelona a la galeria Cartoon a l'any 1993 però a l'any 1998 puc veure la meva obra al carrer Consell de Cent , la Meca de l'art a la gran ciutat. Va ser emocionant / creix la materia per damunt de la figuració. Terres, fósils i els blancs de Calders són els protagonistes d'aquesta etapa.
2000 Barcelona. Galeria Àmbit
2001 Tarragona. Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona
2002 França, Chapelle des Pénitents Blancs, Gordes
Toulouse. Librairie Castéla
Marseille, Les Arcenaux
Barcelona, New Art
Barcelona. Galeria Àmbit
2003 Tarragona. Caixa Tarragona
2004 Tarragona. Fundació la Caixa
Cronozona és el nom que identifica bé aquest moment creatiu. Calders i la calç formen part del meu entorn interior i emocional. Olga Spiegel ; L'artista Roser Oduber expresa el pas del temps, el desgast, la transformació i la precarietat en tot l'existent. Un obra eminentment matèrica i sobria, plena de simbols ancestrals, relacionats als origens que ens porten al món fòssil. La vanguardia 11· 01 · 2003
neix un material nou.
Visc un moment de gran neguit, durant aquest temps la recerca i la voluntat de cercar nous llenguatges em fan sentir que estic dins d'un vestit que em va petit, que no em deixa anar més lluny.
Aquest sentiment troba amb la serp la representació física, la muda de la pell.
2005 Salou. Premi de Recerca Pictòrica
La pell d’àspid
Dins del Folklore de moltes cultures es creu que la mortalitat de l’home te que veure amb la pell. Un poeta xinès Ch’uan Miao parla dels vells tremps on l’home no moria. Quan una persona envellia, simplement canviava la seva pell com si fos una abric i començava una nova vida.
La mudadora de pel surt a moltes llegendes. En un conte indonesi, Deu, desprès de crear el mon, va demanar a totes les seves criatures. ¿”Qui es capaç de treure la seva pel? Si algú ho pot fer, no morirà”. Com que només la serp va contestar a l’oferiment, l’home va perdre la seva oportunitat de ser immortal. Els natius de les illes de Banks, la més occidental de l’arxipèlag Àrtic, creuen que va haver un temps on l’home podia canviar de pell, com la serp. Un dia una dona va anar al riu per a treure la pell vella. Quan va tornar, el seu fill petit es va posar a cridar i no volia la nova aparença de la seva mare. Per sort, la pell havia restat atrapada en una branca al riu i la dona va poder posar la pell de nou i tranquil·litzar al seu fill. Des de llavors , els illencs envelleixen i moren.
Tot el conjunt d’obres de la sèrie son el resultat de voler córrer per damunt del temps per trobar els canvis i mutacions de la vida, d’això que diem vida. I per veure com al voltant d’ella la matèria creix i pren l’essència de la mateixa vida o si mes no manté la petjada, el rastre de la serp a la sorra. Daniel Giralt-MiracleCrítico de arte
