av Ismael Gonzalez Bravo för 11 årar sedan
349
Mer av detta
El gènere literari és un sistema que permet la classificació d'obres literàries d'acord a criteris semàntics, sintàctics, fonològics, discursius, formals, contextuals, situacionals i afins. En la història, hi ha hagut diverses classificacions dels gèneres literaris, de manera que no es pot determinar una categorització de totes les obres seguint un criteri comú.
La lírica o gènere líric és un gènere literari en el qual l'autor vol transmetre sentiments, emocions o sensacions respecte a una persona o objecte d'inspiració. L'expressió habitual del gènere líric és el poema. Encara que els textos lírics solen utilitzar com a forma d'expressió el vers, hi ha també textos lírics en prosa (prosa poètica).
Letrilla
La letrilla és una composició poètica breu, dividida en estrofes simètriques al final de les quals es repeteix un mateix pensament en un o més versos denominats cançons. Es tracta d'un poema satíric i burlesc, de to lleuger en general, encara que també n'hi ha de tema religiós i líric.
Epigrama
És una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa.
Madrigal
És un poema associat al cant. Està compost per un màxim de quinze versos heptasíl·labs i hendecasíl·labs, que es distribueixen en forma lliure. Sol tenir tema amorós i de caràcter moltes vegades pastoral.
Sàtira
La sàtira és un subgènere líric que expressa indignació cap a algú o alguna cosa, amb propòsit moralitzador, lúdic o merament burlesc.
S'escriu en prosa o vers o alternant ambdues formes (sàtira menipea).
Estrictament la sàtira és un gènere literari, però també la trobem en les arts gràfiques i escèniques. En la sàtira els vicis individuals o col·lectius, les bogeries, els abusos o les deficiències es posen de manifest mitjançant la ridiculització, la farsa, la ironia i altres mètodes; ideats tots ells per aconseguir una millora de la societat.
Ègloga
La ègloga és un subgènere de la poesia lírica que es dialoga de vegades com una petita peça teatral en un acte. De tema amorós, un o diversos pastors el desenvolupen explicant en un ambient camperol on la natura és paradisíaca i té un gran protagonisme la música
Triava
La triava és un subgènere de la poesia lírica que designa en general a tot poema de lament. L'actitud elegíaca consisteix a lamentar qualsevol cosa que es perd: la il · lusió, la vida, el temps, un ésser estimat, un sentiment, etc.
Oda
És un poema reflexiu i meditatiu. Tendeix a exaltar i elogiar un tema o assumpte. Són exemples molt coneguts l'Oda a la vida retirada de Fra Luis de Lleó i l'Oda a la ceba de Pablo Neruda.
Himne
Un himne és un cant o text narratiu que, igual que l'oda, expressa sentiments positius, d'alegria i celebració. Al principi va ser una composició coral, per després perpetuar com a gènere de poesia llatina a l'Edat Mitjana. El vocable deriva de l'idioma grec ὕμνος (hymnos) i va passar a gairebé totes les llengües d'Europa en un mateix sentit o significació.
És a més la representació musical o literària d'un esdeveniment tan elevat que produeix la necessitat de plasmar en música o text.
Un himne pot estar dedicat a un déu, un sant, un heroi o una persona cèlebre.
Cançó
Una cançó és una composició musical per a la veu humana (comunament acompanyada per altres instruments musicals) i amb lletra.
És denomina rima és la repetició d'una seqüència de fonemes a partir de la síl · laba tònica al final de tres o més versos.
És la repetició d'un patró recognoscible. Pot manifestar-se a través de múltiples elements. Entre els més comuns estan la isosilabia (ús de versos de la mateixa mida) i la cadència (alternança regular de síl·labes tòniques i àtones).
És la tendència a repetir esquemes accentuals.
Quantitat de síl·labes mètriques que compon un vers.
Es denomina estrofa a un grup de versos seguits d'un punt ia part o punt seguit, units per una sèrie de criteris fixos d'extensió, rima i ritme. Les estrofes es classifiquen pel nombre de versos que contenen.
Es diu vers a una de les unitats en què pot dividir un poema, superior generalment al peu i inferior a l'estrofa. En altres paraules, el vers és cada línia que compon el poema.
El poema és qualsevol composició literària que es concep com a expressió artística de la bellesa per mitjà de la paraula, especialment la que està subjecta a mida i cadència del vers.
EXEMPLE:
Fragment d'un poema d'en Federico García Lorca anomenat ''Cançó primaveral'':
''Salen los niños alegres
de la escuela,
poniendo en el aire tibio
del abril canciones tiernas.
¡Qué alegría tiene el hondo
silencio de la calleja!
Un silencio hecho pedazos
por risas de plata nueva''.
L'actitud lírica és la forma en què es relaciona la veu lírica amb els diferents referents del poema, en la qual el parlant líric expressa les seves emocions. Les actituds líriques són l'actitud enunciativa, apostrófica i carmínica.
Actitut carmínica o de la cançó
En aquesta actitud, el parlant obre el seu món intern, expressa tots els seus sentiments, reflexiona sobre les seves sensibilitats personals. Aquell poema que tingui aquesta actitud expressar els sentiments del parlant i s'escriurà en primera persona, certament es pot definir com l'acte de "fosa" entre el parlant i l'objecte líric. L'expressió de sentiments és pràcticament total (Jo).
EXEMPLE:
"Quan miro el blau horitzó
perdre a la llunyania ".
Actitut apostròfica o apelativa
És una actitud lírica en la qual el parlant es dirigeix a una altra persona, com l'objecte líric o el lector, i li intenta interpel o dialogar. En aquesta actitud el parlant dialoga amb un receptor fictici a qui fa els seus sentiments.
EXEMPLE:
"Companya
vostè sap
que pot comptar
amb mi. "
Actitut enunciativa
És l'actitud que es caracteritza perquè el llenguatge emprat pel parlant líric representa una narració de fets que li ocorren a un objecte líric. El parlant intenta narrar els sentiments que té d'aquesta situació tractant de mantenir l'objectivitat. El poema que té aquesta actitud descriu una situació de l'entorn o context, mantenint certa distància. Per això utilitza marques textuals de tercera persona gramatical com ell, els, ells, ella, li, etc.
EXEMPLE:
"Com en jocs els nens baixen a picotejar les hores fins la nit.
És el tema del qual tracta l'obra lírica, és a dir, el sentiment predominant de la veu poètica. En general és una idea abstracta.
L'objecte líric és la persona, objecte o situació que origina els sentiments en la veu poètica. L'objecte sol ser concret i amb referent tangible, per exemple, com un animal o una persona.
Exemple:
"Vosaltres, les familiars,
inevitables llamineres;
vosaltres, mosques vulgars. "
(Objecte líric: les mosques)
El parlant líric és l'ésser fictici que transmet els seus sentiments i emocions, el que parla en el poema per expressar el seu món interior. Per expressar el seu món interior pot adoptar tres actituds: una actitud carmínica, una actitud enunciativa i una actitud apostrófica.
-S'expressa majoritàriament a través del vers.
-L'objectiu és transmetre una emoció, per tant el punt de vista és subjectiu.
-L'acció és només el marc que explica el sentiment, quan apareix, és un gènere del moment.
-Predominen els textos en primera persona.
-La seva extensió acostuma a ser més breu que altres gèneres, per guanyar en intensitat.
Es diu gènere líric perquè en l'antiga Grècia aquest gènere es cantava, i era acompanyat per un instrument anomenat lira. La seva forma més habitual és el vers i la primera persona. Comunica les més íntimes vivències de l'home, el subjectiu, els estats anímics.
En el seu concepte més vast comprèn a més de l'oda, la cançó, la balada, l'elegia, el sonet i fins i tot les peces de teatre destinades a ser cantades, com les òperes i drames lírics. En llenguatge usual, però, designa gairebé exclusivament l'oda que, segons les formes que revesteix presa els noms de ditirambe, himne, cantata, càntic, etc. La mètrica i el ritme dels poemes depèn exclusivament del poeta o l'escriptor.
Drama és una paraula que prové de l'idioma grec δράμα i que significa "fer" o "actuar". Sol dir-drama únicament a aquella obra que inclou certs elements, especialment quan té un "final tràgic", però el terme fa referència també a les obres còmiques (almenys en la cultura occidental, on es considera que va néixer del terme drama) ia més inclou, doncs, la tragèdia i la comèdia.
El drama és una composició literària en què es presenta una acció de la vida, mitjançant el diàleg dels personatges imaginats per l'autor.
La comèdia és una branca del gènere dramàtic que principalment es caracteritza perquè els seus personatges protagonistes es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana i per això ells s'enfronten les mateixes fent riure a les persones o al seu "públic", moguts pels seus propis defectes cap desenllaços feliços on es fa escarni de la debilitat humana. La comèdia és una obra que presenta una majoria d'escenes i situacions humorístiques o festives.
La tragèdia és una forma dramàtica en el que els personatges protagonistes es veuen enfrontats de manera misteriosa, invencible i inevitable contra el destí o els déus. Les tragèdies acaben generalment en la mort o en la destrucció física, moral i econòmica del personatge principal, que és sacrificat així a aquesta força que se li imposa, i contra la qual es rebel·la amb orgull insolent o hybris. També existeixen les tragèdies de sublimació, en les quals el personatge principal és mostrat com un heroi que desafia les adversitats amb la força de les seves virtuts, guanyant-se d'aquesta manera l'admiració de l'espectador.
Èxode
L'èxode o l'escena final és a més d'un diàleg de cançó inclosa que posar fi a la tragèdia.
Estàsims
És la part de la lirica-dramatica on l'autor expressa les seves idees polítiques, filosòfiques, religioses, etc.. Hi ha tres a cinc i és la segona entrada del cor en aquesta part de no ballar. Els episodis sempre estan separades per la estasimos. Aquestes es poden dividir en estrofes i antiestrofas, que sempre es pronuncien pel cor, encara que en el Festival grec antic, els antiestrofas van ser Contades per un corifeu (un representant del cor).
Parodos
Un parodos és una entrada solemne i processional de cant coral.
Pròleg
Un pròleg és el text o part a l'inici d'un treball, dels documents dels anomenats preliminars, servint el seu autor per justificar haver compost i el lector de navegar en la lectura o el gaudi de la mateixa. El pròleg és el pas previ que serveix per expressar o mostrar algunes circumstàncies importants sobre l'obra que l'autor vol subratllar o desitgi destacar.
És el moment en què es resol el problema plantejat en el desenvolupament de l'obra.
És l'eliminació de l'obstacle (resolució del conflicte) o la desaparició del protagonista. En parlar de conflicte aquest pot observar des de diversos punts de vista, l'home amb la destinació ("Èdip Rei" de Sòfocles), del instint amb l'ambient ("Hamlet" de William Shakespeare); l'enteniment amb l'ambient ("Mare Coratge "de Bertolt Brecht), del lliure albir amb l'ambient (" Casa de Nines "d'Enrique Ibsen).
Per això, la força oposada pot ser un element extern o intern del propi personatge, força que dificulta el propòsit de la força protagonista.
La realitat del conflicte avança fins a arribar a un duel decisiu dels personatges i les seves objeccions. És el que seria el nus i coincideix amb el moment de major tensió i on la trama es complica.
Això lliura la dimensió artística a l'obra de teatre. Els diferents esforços per superar la força oposada donen lloc a un pensament dramàtic.
El conflicte és l'origen per a una obra dramàtica. Si no hi ha conflicte no hi ha drama. El conflicte fa referència a les forces contraposades (forces en pugna) que fan avançar el desenvolupament argumental del drama.
Apareixeran dues postures contràries, que caldrà descobrir. Poden manifestar explícitament o trobar implícites en altres situacions, anteriors o posteriors, de l'obra.
La presentació del conflicte canvia d'acord a l'obra. Podem diferenciar en termes generals, quatre etapes:
Exposició o situació del protagonista.
Propòsit del protagonista.
Presentació de l'obstacle o matèria del conflicte.
Xoc de les dues forces en pugna.
El gènere dramàtic és aquell que representa algun episodi o conflicte de la vida dels éssers humans mitjançant el diàleg dels personatges.
El género narrativo o épico es un género literario en el que el autor utiliza un narrador para "contar" una historia, pueden ser sucesos reales o ficticios. Utiliza la prosa en sus formas de narración y descripción.
Una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen. La faula té un caràcter didàctic normalment ètic que es mostra al final. La faula és doncs una narració inventada de fets meravellosos que tenen una conclusió moral.
Una llegenda és una narració, sovint és sobrenatural, i que es transmet de generació en generació. S'ubica en un temps i lloc que resulten familiars als membres d'una comunitat, el que aporta al relat certa versemblança. En les llegendes que presenten elements sobrenaturals, com miracles, presència de criatures feéricas o d'ultratomba, etc.,.
El terme mitologia fa referència a un sistema relativament coherent de mites que es fonamenten una religió o un sistema de creences, o bé un conjunt de relats i personatges que es mantenen a la cultura popular. Un mite té com a característica principal ser una narració on no es pot destriar fàcilment el contingut i la història. Els temes es basen a explicar l'origen de l'univers o de la societat humana, dels costums o fets nacionals importants.
Poema èpic o epopeia són termes que defineixen en literatura el gènere poètic que narra les gestes dels herois amb una barreja tant d'elements reals com fabulosos i llegendaris. En els seus orígens la seva transmissió era oral i per tant hi podia haver diverses versions d'una mateixa història.
Narra proeses de herois, semidéus o déus, lligades a l'origen o la destinació del poble.
La novel·la és un text de narrativa relativament extens on s'expliquen fets de ficció a partir d'uns personatges, una ambientació i un narrador. Poden aparèixer descripcions i diàlegs per embellir, aclarir o fer més amena l'acció.
Un conte és una narració breu que és la creació o un o més autors, basa o no en ficció dels fets, va inspirar o no en anteriors escrits o llegendes, trama està liderat per un petit grup de personatges i té un argument relativament simple.
És un salt en la història cap al passat, es narren els fets passats.
És un salt en la història cap al futur, es narren els fets que succeiran.
El temps dels fets no tenen un ordre lògic.
La història comença per el final.
Es narren els fets en un ordre normal. Des principi a fi.
Són plans aquells personatges que sempre es comporten de la mateixa manera, no evolucionen i ens mostren un únic aspecte de si mateixos, de manera que les seves actuacions són sempre previsibles.
Aquests evolucionen en el transcurs de la història sent més important i complex. Es denominen personatges rodons a aquells que mostren diferents aspectes de si mateixos, i van modificant-se en funció de les seves experiències vitals.
Personatge en que la seva intervenció és limitada, és a dir, que la seva intervenció es casi inexistent(surt com a màxim 20 segons) o surt molt poc temps.
EXEMPLE:
En la sèrie ``Big Time Rush´´, el Sr.Bitters, surt molt poc o a vegades hi ha capítols que ni surt.*
*En vermell lo més important o el concepte bàsic en definició i exemples.
(Així en tots els tòpics).
Personatge per davall del protagonisme, aparèix en moments determinats.
Interpreta personatges en obres, pel·lícules o sèries, acompanyant als actors protagonistes.
EXEMPLE:
En les pel·lícules de ``Superman´´, Lois Lane, aparèix en moments determinats.*
*En vermell lo més important o el concepte bàsic en definició i exemples.
Personatge que se oposa al protagonista en el conflicte essencial d'un succés.
EXEMPLE:
En la pel·lícula ``Spiderman 3´´ el antagonista o conegut vulgarment com ``el malo de la peli´´ es Venom o el Home d'sorra.*
*En vermell lo més important o el concepte bàsic en definició i exemples.
Personatge principal de la acció. És l'eix de la història i tot gira en el seu entorn.
EXEMPLE:
En la pel·lícula ``Superman Returns´´ el protagonista és clarament Superman o Clark Kent.*
*En vermell lo més important o el concepte bàsic en definició i exemples.
*En verd lo secundari de lo important. (Així en les diapositives que fosi necessari)
*En violeta els exemples.
Pertany a la història, ho narra com si estigués afora, però ho compta com si estigués dins, és a dir, hi ha un plà fantàstic i un real.
És fora de la història i sap els esdeveniments en detall. Utilitza la tercera persona.
És un personatge de la història. Utilitzat en primera, segona o tercera persona per narrar.
És el que narra la seva pròpia història, sap l'esdeveniment parcialment. Utilitzat en primera persona.
Narren una història. Utilitzen un narrador. Presència de personatges. Utilitza la ubicació del temps. Relata històries imaginàries o fictícies (successos o esdeveniments).
