jonka Mariola Raigal 6 vuotta sitten
586
Lisää tämän kaltaisia
Les illes de basura són gegants agrupacions de plàstics als oceans. Desde lluny es pot observar una gran taca en la superfície de l'aigua, però de prop es pot comprovar cada
bossa, envàs o peça de plàstic que la formen. Açò es culpa de l'ésser humà, ja que som els únics que consumim aquest material i que després l'aboquem als oceans, directament o indirectamet tirantlos als abocadors inadecuats o en zones en les que l'aigua dels rius els arrastra als mars i als oceans.
Causes de les illes de :
·No reciclar adecuadament.
·Abocaments il.legals.
·Avions que sobrevolen els oceans.
·Vaixells de tot tipus.
·La gent que embruta les platges.
·Els rius que desemboquen amb aigua contaminada en els mars y oceans.
·Els forts vents que arrastren basures fins a les aigües.
Els plàstics s'utilitzen per a fabricar i embolicar molts dels productes que comprem i consumim. S'utilitzen perquè són fàcils i barats de fabricar i perquè duren molt de temps. El seu baix preu fa que les persones es desfagen ràpidament d'ells, i la seua llarga duració fa que perduren en el mediambient durant llargs períodes de temps, en els que poden causar grans danys. Aquestos materials actuen com un imant en substàncies tòxiques com el DDT o els PCB.
Els plàstics que arriben al mar estan matant a més d'un milió d'aus marines i uns
100.000 mamífers i tortugues marines cada any. Els materials afecten a la fauna de
dos maneres importants: quant les criatures s'enreden amb ells i quant els digerixen.
Aquesta tècnica s'utilitza, sobretot, amb làmines de plàstic de gran superfície.
El procés consta dels següents passos:
1. El material termoplàstic es subjecta a un motle.
2. La làmina es calenta amb un radiador per a ablanir el material.
3. A continuació, es succiona l'aire que hi ha baix la làmina, fent el buit, de
manera que el material s'adapte a les parets del motle i prenga la forma
desitjada.
4. Una vegada gelat, s'obri el motle per extraure la peça.
Aquest procés s'empra per a la fabricació de recipients prims i poc profunds. Els materials emprats són el poliestiré, el PVC i els plàstics acrílics.
L'injecció de plàstics consisteix en fondre aquest material i introduïr-lo a pressió en un molde d'acer o alumini (amb la forma que es vol obtindre), on es gela fins arribar a una temperatura en que puga ser extret sense deformar-se (sòlid). Normalment amb aquest procés es fabriquen objectes com juguets, mobles, caixes plàstiques o botelles.
En l'extrussió de plàstics, un procés que no és res simple, es modela el plàstic fonent-lo i fent-lo passar a pressió a través d'un forat amb una estructura complexa per que se li quede
aquesta forma. La extrussora és l'aparell que s'utilitza per a aquest procés i s'utilitzaria per a fer tubs, tanques, marcs i perfils de finestres, cintes adhesives, cables,etc.
El modelat per bufat és un procés utilitzat per a fabricar peces de plàstic buides gracies a la expansió del material. Encara que hi han diferències considerables en els diferents processos de bufat, tots tenen en comú la producció d'un “precursor” o “preforma”, la seua col.locació en un motle femella tancat, i l'acció de bufar-ho amb aire per expandir el plàstic fundit contra la superfície del motle, creant així el producte final.
Les etapes del procés d'injecció-bufat comprenen:
1. Fusió del material plàstic.
2. Obtenció del “precursor” o “preforma”.
3. Introducció del precursor buit al motle de bufat.
4. Insuflat d'aire dins del precursor que s'encontra al motle.
5. Refredament de la peça modelada.
6. Desmotle de la peça.
Són aquells polímers que mostren un comportament elàstic. Cadascun dels monòmers que s'uneixen entre si per formar el polímer estàn normalment compostos de carboni, hidrogen, oxigen i/o silici. Els elastòmers tenen una considerable capacitat de deformació. A temperatura ambient les gomes són relativament toves i deformables.
El neopré és una familia de cautxus sintètics que es produeïxen per polimerització de cloropré. El neopré presenta una bona estabilitat química y manté la flexibilitat en un ampli rang de temperatures. Té molta elasticitat.
El cautxú és un polímer d'hidrocarbus que s'extreu del làtex de nombroses plantes tropicals, la més important de les quals és la siringa (Hevea brasiliensis). Una de les seves propietats fonamentals és ser enganxós i tindrer l'elasticitat en grans deformacions (elastòmer). Va arribar a Europa gràcies als viatges de Cristòfol Colom.
El poliuretà és un polímer que s'utilitza en numerosos processos industrials. És el resultat d'una mescla de poliol i isocionat. Posseeïx major flexibilitat que altres agents similars i destaca per la seua resistència a l'impacte de solvents químics. Normalment són espumes utilitzades com aïllants tèrmics.
Un plàstic termoestable és un material polimèric que ha sofert una reticulació química irreversible. La reticulació es pot dur a terme mitjançant la calor, per una reacció química o per irradiació com en el processat per feix d'electrons.
Abans de la reticulació química els materials termoestables normalment són líquids, però també hi d'altres que són sòlids. Una vegada endurit, un plàstic termoestable no pot ser reescalfat i fos per a retornar-lo a l'estat líquid. Són difícils de reciclar.
El politereftalat d'etilè (PET) és un tipus de plàstic molt utilitzat en envasos de begudes i tèxtils. Actua com a barrera per als gasos, com el CO 2, la humetat o el 0 2. És transparent i cristal.lí, encara que admiteix alguns colorants. No és pot trencar.
El policarbonat (PC) és un material semirrígid i molt lleuger que pot corbarse en fred i es fàcil de mecanitzar. Posseeïx una transparència del 90%. Les plantxes de policarbonat destaquen per la seua alta resistència a l'impacte i a les temperatures elevades.
S'obté amb la polimerització del propilè, subproducte gasós de la refinació del petroli. El Polipropilè es pot classificar en tres tipus: homopolímer, copolímer ràndom i copolímer de alt impacte. És un material versàtil, amb bona processabilitat i és una barrera al vapor d'aigua.
El clorur de polivinil (PVC) és una resina sintètica obtinguda per polimerització del clorur de vinil. Un dels seus usos més coneguts és el de matèria primera per a fabricar els discos de música i de so en general. Aquests plàtics són molt resistents als àcids, a l'oli i a l'aigua
El poliestirè es un plàstic dur y solid (obtés de la polimerització d'estirè), s'utilitza frecuentment en productes que requereixen transparència. Tamé es fabrica en forma de material espumós anomenat poliestirè expandit (EPS), valorat per les seues propietats d'aïllament i encoixinat.
El polietilè és un sòlid blanc i translúcid. En seccions fines es quasi del tot transparent. A les temperatures habituals és tenaç i flexible, i té una superfície relativament blana. Quant augmenta la temperatura el sòlid es va fent més bla fins que es fundeix als 110 oC, transformantse en un líquid transparent. Si es redueix la temperatura per baix del normal el sòlid es fa més dur i rígid
A temperatura ambient són plàstics rígids, que en augmentar la temperatura es tornen tous i mal.leables, retornant a un estat sòlid al refredar-se. Aquests plàstics mantenen les seves propietats malgrat hagin estat escalfats i modelats diverses vegades. La majoria dels termoplàstics tenen una massa molecular elevada. Per sobre de la seva temperatura de transició vítria, i per sota del seu punt de fusió, les propietats físiques d'un termoplàsitc canvien dràsticament sense un canvi de fase associat. Això és degut al fet que els plàstics estan formats per llargues cadenes d'àtoms de carboni que en augmentar la temperatura, les forces es debiliten i causen que el material es torni mal·leable. Són fàcils de reciclar.
La baquelita està considerada com la primera resina plàstica
que és absolutament sintètica. El seu nom ve del segon cognom
del seu creador, Leo Hendrik Baekeland, que a Espanya es
va traduïr com a baquelita. És insoluble i infusible. Mentre es
forma és possible moldejarla i després es solidifica.
És un material dur, s'utilitza en revestiments de superfícies, com a adhesius per a fer fusta aglomerada i contraxapat. Existeixen molts tipus, desde resines de curat molt lent a molt ràpid. Són resistents i dures, amb resistència mitjana al calor.
Les resines epoxi són un polímer termoestable que s'endureix quan es mescla amb un agent catalitzador o enduridor. Les més freqüents són producte d'una reacció entre bisfenola i la epiclorohidrina (el bicenol A s'obté de fenol i acetona). Tenen bona resistència a la humetat, molt bones propietats adherents i resistència a temperatures elevades.
