jonka Alba Guirau 12 vuotta sitten
487
Lisää tämän kaltaisia
FILOSOFS
José Ortega i Gasset (1883-1955) no creu que els valors es puguin percebre. Segons el filòsof espanyol, els valors són "qualitats de tipus irreal", per això no poden ser directament perceptius. Es perceben els objectes, però no els valors. Segons ell, els valors només es poden estimar. La capacitat estimativa ens permet estimar o desestimar els valors. Els fets són dades preceptives i, com a tals, irrebatibles, però els valors no. Els valors positius s'estimen, mentre que els negatius es desestimen. Ortega va dir: "tot valor positiu és sempre superior, equivalent o inferior a altres valors. Tots els valors estan en diferents rangs, i això ho notem a través de la preferència. Aquesta estranya qualitat del nostre esperit que anomenem "preferir", ens revela que els valors constitueixen una rigorosa jerarquia de rangs fixos i immutables ".
Max Scheler (1875-1928) va portar les precisions fins al punt de diferenciar el bé i el valor. Va assenyalar que els béns són coses que tenen valor, mentre que els valors són aquelles qualitats que gràcies a les quals les coses es converteixen en béns. D'aquesta manera, els béns són fets, mentre que els valors són essències. La concepció d'Scheller és una mica irracionalista ja que nega que els valors puguin ser captats per la raó, encara que reconeix que el caràcter objectiu d'aquests és evident a la intuïció emocional. La seva proposta jeràrquica és molt rígida: els valors sensibles són considerats sempre inferiors als religiosos, de manera absoluta.
En l'època moderna Enmamuel Kant (1724-1804) encara identifica els valors i el bé moral. Jeremy Bentham (1748-1832) i John Stuart Mill (1806-1873) va reduir-los a què és útil, que per a ells és ser la maximització del plaer o màxim de felicitat al major nombre i, per tant, el bé es defineix a través d'una fórmula quasi-aritmetica.
Un dels fonamentals exponents de la línia axiològica en la filosofia va ser Wilhelm Windelband (1848-1915). Windelband atribueix a la filosofia la tasca de buscar els principis que garanteixen la solidesa del coneixement, que per a ell no són altres que els valors. Segons Windelband, la filosofia no té per objecte judicis de fet, sinó judicis valoratius de la classe: "aquesta cosa és veritat", "aquesta cosa és bona" i "aquesta cosa és bella". La seva conclusió és que els fets s'aprenen, però els valors s'aproven o es desaproven.
Aristòtil: en " L' Ètica Nicomanco" reflexiona l'essència de la virtut i ofereix assessorament per a la solució de conflictes de valor però els grecs no s'establís una disciplina específica per a l'estudi dels valors, només es va dirigir a la seva anàlisi en un determinat tipus de valor: la moral. Per a ells molt bé i els valors és pràcticament el mateix. Durant l'edat mitjana, les virtuts morals i teològics formaven part central de la reflexió axiològic.
Propósit principal i Problemes.
1) El propósit principal de la epistemología és distingir la ciènica autèntica de la seudociència, la investigació profunda de la superfície la búsqueda de la veritat de només un modus vivendi. 2)L’epistemología s’ocupa de problemes com les circumstàncies històriques, psicológiques i sicológiques que porten a la seva obtenció i els criteris pels quals es ho justifica o invalida.
Problema principal.
I el seu problema fonamental és el de la relació subjecte-objecte: 1.Sujbjecte . ser cognosent. 2. Objecte : Proces o fenómen sobre el cual el subjecte desarrolla la seua activitat cognitiva.
Explicació d'aquest problema
-Si a un ésser se li considera com un objecte és per la relació a un objecte, i si a d'altri se'l considera subjecte és per la relació a un subjecte. -El coneixement és un fenomen complex que implica els quatre elements (subjecte, objecte, operació i representació interna) de tal manera que si falla un d'aquests, aquell no existeix. -La representació interna és el procés cognoscitiu (és l'explicació del teu propi criteri).
La filosofia política és l'estudi sobre com hauria de ser la relació entre els individus i la societat. Això inclou l'estudi dels governs, les lleis, els drets, el poder i les altres institucions i pràctiques polítiques. La filosofia política es diferencia de la ciència política pel seu caràcter generalment normatiu. Mentre la ciència política dedica més treball a investigar com van ser, són i seran els fenòmens polítics, la filosofia política s'encarrega de teoritzar sobre com haurien de ser aquests fenómenos. La filosofia política té un camp d'estudi ampli i es connecta fàcilment amb altres branques i subdisciplines de la filosofia, com la filosofia del dret i la filosofia de la economía. Es relaciona fortament amb l'ètica. Alguns dels temes centrals en la filosofia política són: la legitimitat dels governs, la limitació del seu poder, els fonaments de la llei, i els drets i deures que corresponen als individus.
És una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat omoralment correcte. El dilema sobre com s'ha d'actuar sorgeix per l'existència de lallibertat de l'ésser humà, a diferència dels animals que només actuen per instint i responent a estímuls, tot i que alguns filòsofs i biòlegs creuen que hi ha una continuïtatevolutiva entre els animals i els humans que difumina aquesta separació taxativa també en l'àmbit de l'ètica. L'ètica general estableix els criteris per jutjar si una acció és bona o dolenta i per jutjar els motius i les conseqüències d'un acte. La finalitat de l'ètica fa doncs d'ella mateixa una activitat pràctica. No es tracta de guanyar-se un saber per a ell mateix, sinó d'actuar amb la consciència d'una acció social responsable. És considerada actualment, com la disciplina al fonament de l'ètica aplicada, de l'ètica individual, de l'ètica social i de les diferents formes d'ètiques especialitzades que ens confronten als problemes normatius del seu àmbit particular.
L'ètica aplicada estudia l'aplicació de les teories ètiques a assumptes morals concrets i controversiales.Algunes d'aquestes qüestions són estudiades per subdisciplines. Per exemple, la bioètica s'ocupa de les qüestions relacionades amb l'avanç de la biologia i la medicina, com l'avortament induït, l'eutanàsia i la donació de órganos.L'ètica ambiental, d'altra banda, estudia qüestions com els drets dels animals, l'experimentació amb animals i el control de la contaminación. Altres qüestions estudiades per l'ètica aplicada són la pena de mort, la guerra nuclear, l'homosexualitat, el racisme i l'ús recreatiu de drogues.
La metaètica estudia l'origen i el significat dels conceptes ètics, així com les qüestions metafísiques sobre la moralitat, en particular si els valors morals existeixen independentment dels humans, i si són relatius, convencionals o absolutos. Alguns problemes de la metaètica són el problema de l'ésser i l'haver de ser, el problema de la sort moral, i la qüestió sobre l'existència o no del lliure albir.
L'ètica normativa estudia els possibles criteris morals per determinar quan una acció és correcta i quan no ho es.Un exemple clàssic d'un criteri semblant és la regla d’or.
L'ètica de les virtuts, s'enfoca menys en l'aprenentatge de regles per guiar la conducta, i més en la importància de desenvolupar bons hàbits de conducta, o virtuts, i d'evitar els mals hàbits, és a dir els vicis.
La deontologia, sosté que hi ha deures que s'han de complir, més enllà de les conseqüències favorables o desfavorables que puguin portar, i de complir amb aquests deures és actuar moralment.
El conseqüencialisme sosté que el valor moral d'una acció ha de jutjar només basant-se en si les seves conseqüències són favorables o desfavorables.
PROBLEMES ONTOLÒGICS
1) Les entitats abstractes: És àmpliament acceptat que totes les entitats cauen en una de dues categories: o són abstractes, o són concretas.Els números, els conjunts i els conceptes són alguns exemples d'entitats que intuïtivament classifiquem com abstractes, mentre que el planeta Venus, aquest arbre i aquella persona són exemples intuïtius d'entitats concretes.
2) La ment i el mental: En obrir un cap, el que veiem no és una ment, amb pensaments, idees i records, sinó matèria. Serà que el mental és una il · lusió, i que tot el que avui descrivim en termes mentals pot reduir als processos físics que observa la ciència? ¿O serà que el mental és alguna cosa efectivament existent, immaterial i inobservable? Per una mica més de discussió, vegeu El problema ment-cos.
3) Els forats: A primera vista, els forats estan "fets de res". Com és possible, doncs, referir-nos a ells com si fossin objectes comuns? Com és possible percebre'ls? Què percebem
FILOSOFS QUE ESTUDIAREN L'ONTOLOGIA
Hartmann: afirma que l'ontologia en realitat és la crítica que permet descobrir els límits de la metafísica i quins continguts poden ser considerats racionals o inteligibles.
Heiddeger: afirma que existeix una ontologia fonamental que és cridada "metafísica de l'existència" que s'encarrega de descobrir "la constitució de l'ésser de l'existència". La ontologia es referix llavors a les condicions de possibilitat de les existències o en la seva obertura originaria. A més insisteix en diferènciar la metafísica de l'ontologia.
Husserl: Segons Husserl l'ontologia és una ciència de les essències que pot ser formal o material. La primera es dedica a les essències formals, és a dir, a les propietats de totes les essències. Les ontologies materials tracten d'essències materials i es restringeixen segons les maneres dels seus objectes. Per tant, són anomenades també "ontologies regionals". Òbviament l'ontologia formal abasta totes les materials i fins i tot les de l'ésser.
