a Juan Miguel Coll González 9 éve
317
Még több ilyen
El comitè revolucionari republicà-socialista, presidit per Alcalá Zamora, que celebrava les seves reunions a l'Ateneu de Madrid, va preparar la insurrecció militar que seria abrigallada al carrer per una vaga general. Aquest recurs a la violència ia les armes per aconseguir el poder i canviar un règim polític ho hauria legitimat el propi cop d'Estat de 1923 que va portar la Dictadura de Primo de Rivera amb l'aprovació del rei.
No obstant això, la vaga general no va arribar a declarar-se i el pronunciament militar va fracassar, fonamentalment perquè els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández van revoltar la guarnició de Jaca el 12 de desembre, tres dies abans de la data prevista. Els dos capitans insurrectes van ser sotmesos a un consell de guerra sumaríssim i afusellats. Aquest fet va mobilitzar extraordinàriament a l'opinió pública en memòria dels dos "màrtirs" de la futura República.
La "dictablanda" del general Berenguer va ser l'últim període de la Restauració caracteritzat pel govern del general Dámaso Berenguer nomenat pel rei Alfons XIII al gener de 1930 perquè restablís la «normalitat constitucional» després de la Dictadura de Primo de Rivera, i al que va seguir el breu govern de l'almirall Juan Bautista Aznar, entre febrer i abril de 1931. El terme "dictablanda" va ser utilitzat per la premsa per referir-se a la indefinició del govern de Berenguer, que ni va continuar amb la Dictadura anterior, ni va restablir plenament la Constitució de 1876, ni de bon tros va convocar eleccions a "Corts Constituents" com exigia l'oposició republicana.
Bienni Conservador
Eleccions Febrer (1936)
Les eleccions en imatges
Noves eleccions
NOVA CRISI DEL GOVERN
Assasinats de dirigents
Calvo Sotelo DRETES
José del Castillo ESQUERRES
Radicalització de la dreta
Clima pre-bélic
Guanya la coalició d'esquerres: El Front Popular
Anticlericalisme
Radicalització de l'esquerra
Ruptura amb els propietaris
Clima prerevolucionari
Video explicatiu
Declaració de l'Estat Català
Encarçelament de dirigents catalanistes
President LLuis Companys
Revolució d'octubre de 1934
Resposta del govern: forta repressió
Es desenvolupa a Astúries
Comunistes+ Socialistes + Anarquistes
Corrupció i escàndols polítics
Primeres mesures
Amnistia al general Sanjurjo
Anulació de la reforma agraria
Paralització de les mesures progresistes
Caps de govern: GIL ROBLES i LERROUX
Constitució de 1856
Restableciment de la milicia nacional
Ayundatemnts y diputacions pasarien a ser electives
La major part del poder residiria en les corts
Senat elegit per sufragi censitari
Declaració dels drets individuals, destacant la llibertat de imprenta y religiosa
Defensa de la soberania nacional
Descripcció del govern
Bienni Progressista és el període del Regnat d'Isabel II d'Espanya transcorregut entre juliol de 1854 i juliol de 1856, durant el qual el Partit Progressista pretenia reformar el sistema polític del regnat d'Isabel II
Presidit per
Partit Progresista
Regnat d'Isabel II
Eleccions
Corts Constituents de la Segona República Espanyola
Guanya el PSOE
Posa en martxa l'estatu provisional d'autonomia de catalunya
Aprovació legislativa d'educació
Inici de reforma laborals
Reforma agraria
Ministre de comunicació
Diego Martínez Barrio
Ministre d'economia de treball
Luis Nicolau d'Olwer
Ministre de treball
Francisco Largo Caballero
Ministre de foment
Álvaro de Albornoz Liminiana
Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts
Marcelino Domingo Sanjuán
Ministre de la governació
Miguel Maura Gamazo
Ministre de hacienda
Indalecio Prieto Tuero
Ministre de marina
Santiago Casares Quiroga
Ministre de guerra
Manuel Azaña Díaz
Ministre de justicie
Fernando de los Ríos Urruti
Miniestre d'estat
Alejandro Lerroux García
President del govern
Niceto Alcalá-Zamora y Torres
Nou règim polític republicà que va succeir a la Monarquia restauracionista d'Alfons XIII, que havia quedat deslegitimada a l'haver permès la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i que havia fracassat en el seu intent de tornada a la "normalitat constitucional" amb la "dictablanda "del general Berenguer (1930-1931).
- El republicanisme moderat amb personatges com Niceto Alcalá Zamora o Miguel Maura. Alcalá Zamora seria triat president del comitè revolucionari creat amb la signatura del Pacte de Sant Sebastià.
- El regionalisme gallec, amb Casares Quiroga al capdavant de l'ORGA, partit republicà gallec.
- El catalanisme d'esquerres amb figures com Carrasco Formiguera, Matías Malliol i Jaume Aiguader.
- Els socialistes, les principals figures eren Indalecio Prieto i Fernando dels Rius. Va ser Prieto qui va convèncer als socialistes que s'unissin a les posicions pro republicanes.
- La nova esquerra republicana de Manuel Azaña que al costat de Marcel·lí Domingo i Álvaro Albornoz, representava els elements del radical-socialisme.
- El republicanisme "històric", encarnat en la figura d'Alejandro Lerroux, fundador del Partit Radical en 1908.
Bandera de la Segona República
Amb el fracàs de la dictadura de Primo de Rivera, la pròpia Casa de Borbó a Espanya va veure que el seu prestigi en la societat espanyola general es trobava en les seves cotes més baixes. Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, tot i que no van donar la victòria als partits republicans, aquests sí van guanyar en les principals ciutats, el que va posar a la monarquia espanyola entre l'espasa i la paret. La situació es va anar fent cada vegada més caòtica; en diverses ciutats es va proclamar la República i en els seus ajuntaments onejava la bandera tricolor. El 14 d'abril el rei va optar voluntàriament per l'exili per evitar l'enfrontament d'una guerra civil, i es va proclamar la Segona República.
Mentre els esdeveniments se succeïen, una part del poble va enarborar la nova bandera a les principals places d'algunes grans ciutats espanyoles. Eibar va ser la primera localitat a hissar aquesta ensenya des de la seva Ajuntament, el dia 13. Després li van seguir ciutats importants, com Madrid o Barcelona, amb manifestacions multitudinàries.
Himne de la Segona República
Lletra:
Serenos, alegres,
valientes, osados,
cantemos, soldados,
el himno a la lid.
Y a nuestros acentos
el orbe se admire
y en nosotros mire
los hijos del Cid.
Soldados, la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
Blandamos el hierro
que el tímido esclavo
del fuerte, del bravo
la faz no osa a ver;
sus huestes cual humo
veréis disipadas,
y a nuestras espadas
fugaces correr.
Soldados, la patria... (etc)
¿El mundo vio nunca
más noble osadia?
¿Lució nunca un día
más grande en valor,
que aquel que inflamados
nos vimos del fuego
que excitara en Riego
de Patria el amor?
Soldados, la patria... (etc)
Su voz fue seguida,
su voz fue escuchada,
tuvimos en nada
soldados, morir;
Y osados quisimos
romper la cadena
que de afrenta llena
del bravo el vivir.
